Respondre amb valentia als reptes d’avui
Estimades germanes i família congregacional: PAU i BÉ.
Hi ha aniversaris que es compten amb números, i n’hi ha d’altres que només es poden mesurar per la quantitat de vida sembrada. El 14 de setembre és un d’aquells dies en què el temps sembla aturar-se per deixar-nos contemplar el miracle d’una història de 170 anys que continua florint.
Aquest any, el nostre aniversari congregacional coincideix amb dues memòries lluminoses que travessen els segles: **els vuit-cents anys del trànsit de Francesc d’Assís i els dos-cents anys del naixement de Josefa M.ª Ribas de Pina, la nostra fundadora.** Els seus noms pertanyen a temps diferents, però el seu somni continua pronunciant-se en present.
Francesc continua caminant entre nosaltres com un germà descalç que ens ensenya a mirar el món amb sorpresa. Vuit segles després, la seva veu ens continua arribant des dels camins, des de la fraternitat senzilla, des del cant de les criatures i des de l’abraçada a aquells que queden a les perifèries de la història. No ens va deixar una herència de pedra, sinó una manera d’habitar la terra: lleugeres d’equipatge, riques en humanitat, cantaires de la vida, apassionades per l’Evangeli.
I al seu costat contemplem la nostra Fundadora. Fa dos-cents anys va néixer una dona la vida de la qual es va convertir en resposta. Una dona que va escoltar el xiuxiueig de Déu entre els clams del seu temps i va tenir el valor de creure, juntament amb el seu germà Gabriel Mariano, que la misericòrdia podia transformar-ho tot. Allò que va començar com una intuïció de dos germans és avui un corrent de vida que continua arribant a diferents llocs i persones. Totes les persones implicades en el carisma de la misericòrdia som fruit d’aquella trobada.
Per això avui donem gràcies per tantes germanes que han fet de la seva vida una llàntia encesa; per les mans que han guarit ferides visibles i invisibles; per les paraules que han consolat; pels camins on l’Evangeli s’ha fet proximitat. Donem gràcies per aquelles que ens han precedit i avui també per aquelles que continuen escrivint cada dia una nova pàgina de la nostra història, amb el seu testimoni de vida i amb la seva implicació en les obres de la congregació, que volen continuar sent canals de misericòrdia.
Però també volem escoltar la pregunta que l’Esperit ens adreça avui: Quin somni espera encara néixer enmig de la nostra família carismàtica?
Potser Francesc ens convidaria a reconstruir no edificis, sinó vincles. Potser la nostra Fundadora ens animaria a no tenir por dels nous horitzons i a respondre amb valentia als reptes d’avui. Potser tots dos ens recordarien que una congregació no viu de la nostàlgia dels seus orígens, sinó de la fidelitat creativa a la crida de cada temps.
El món necessita dones i homes capaços de teixir esperança allà on altres veuen cansament; capaços de tenir cura de la vida fràgil, d’obrir espais de fraternitat i d’anunciar que la bondat continua sent possible. Per això celebrem, perquè, malgrat les incerteses, l’Esperit continua treballant silenciosament.
Que aquest aniversari sigui una invitació a tornar a la font, a escoltar de nou la primera crida i a caminar amb el cor obert… La història continua. I el millor capítol sempre és aquell que ens atrevim a escriure juntes i junts. Al final dels camins recorreguts, Francesc ens somriu des de la pau; la nostra Fundadora ens assenyala nous horitzons; i Déu, com sempre, ens espera més endavant.
Amb gratitud pel camí recorregut i amb confiança en el que encara ens espera, et convido i em convido a celebrar aquest aniversari amb una profunda acció de gràcies.
Amb afecte fratern, feliç aniversari congregacional.
Alicia García Lázaro
Superiora general
Català 
Español