Comença l’Advent, en l’any jubilar sota el lema “pelegrins d’esperança”. Un temps que ens convida a aturar-nos, mirar i obrir el cor. Enmig del ritme accelerat de la vida, de les notícies que ens inquieten i dels reptes personals i socials que afrontem, l’Advent arriba com una flama suau però ferma d’esperança.
No es tracta només d’esperar el Nadal, sinó d’aprendre a esperar amb sentit, a creure que allò bo encara pot néixer, que Déu continua venint a la nostra història, silenciosa però poderosament, com la llum que venç la nit. Vivim en un món que sovint sembla cansat, ferit per la incertesa, el dolor, les guerres i la manca de sentit. En aquest any en què estem celebrant els 800 anys de la composició del Càntic de les Criatures, poema que és el desembocament d’una vida, la de Francesc, viscuda amb sentit i intensitat, hem d’acollir la invitació del pobre d’Assís a fer de la nostra existència una història de festa, amb clarobscurs sí, però amb capacitat per cantar-la i desgastar-la lliurement perquè les persones visquin amb alegria. Com diria el nostre germà Joan Antoni Adánez1, no perdem el temps fent inventaris del que hi ha de negatiu al nostre voltant.
L’Advent ens compromet. No n’hi ha prou amb encendre una espelma cada setmana; hem d’encendre gestos, paraules i accions que facin present el nostre pelegrinar en l’esperança:
– en nuestras familias y comunidades, cuando elegimos el perdón en lugar del rencor;
– en nuestro entorno, cuando optamos por el servicio en lugar de la indiferencia;
– en nuestro interior, cuando abrimos espacio a la oración y al silencio, dejando que Dios transforme nuestras sombras en luz.
Cada espelma que encenem és una promesa: la foscor no té l’última paraula. I cada pas que fem en aquest temps ens prepara per rebre Aquell que ve a renovar totes les coses. Encenem, setmana rere setmana, les espelmes de l’Advent com qui renova un compromís: ser llum, fins i tot en allò fràgil; ser consol, fins i tot en allò petit; ser esperança, fins i tot en la nit.
Vivim, doncs, aquest Advent amb els ulls posats en la promesa i les mans disposades a obrar el bé. Que l’esperança no sigui un sentiment passatger, sinó una decisió diària, una manera de mirar el món i de construir-lo amb misericòrdia.
Que Maria, Dona de l’Advent i de l’espera confiada, ens ensenyi a acollir la vinguda del Senyor amb un cor dòcil i disponible.
Amb esperança i proximitat,
Alicia García Lázaro
Superiora general1 Provincial d’Espanya dels Franciscans Conventuals
Català 
Español