El regal de la vocació
En un temps en què el soroll sembla apaivagar les crides de l’esperit, sorgeix amb força el testimoni d’una de les nostres germanes que, als trenta-quatre anys, i coincidint amb el 16 d’abril —dia en què la gran família de sant Francesc celebra el seu origen i renova la seva entrega—, ens regala una reflexió profunda sobre el sentit de la vocació al segle XXI.
Una mirada jove que trenca estereotips, posa en valor el potencial de les noves generacions i ens recorda que la renovació dels vots és, per damunt de tot, una aposta per l’amor i la misericòrdia en un món assedegat de tots dos.
A vegades, quan parlo amb els i les joves sobre la vocació, noto que em miren com si jo vingués d’un altre planeta. Soc allà, camino amb ells, comparteixo els seus espais, però l’estereotip que arrosseguem sobre la vida religiosa és tan pesant que sembla que la nostra imatge ens faci invisibles a la seva realitat. Em diuen: “Germana, és que per ser religiosa cal ser santa, cal estar resant tot el temps, a mi em fa por tant compromís, quant us paguen allà?”.
Escolto això i no puc evitar pensar en un jove que, fa vuit-cents anys, també buscava desesperadament el seu lloc al món. Es deia Francesc d’Assís. Ell no va néixer amb un certificat de perfecció. Era l’ànima de la festa, buscava l’èxit i somiava amb la fama dels grans cavallers. Tenia tot allò que els joves de la seva època desitjaven, però la seva vida era com una pantalla amb molta brillantor i poca bateria. Com va escriure el psiquiatre Viktor Frankl, l’ésser humà no en té prou només amb tenir allò necessari, sinó amb trobar un sentit pel qual valgui la pena llevar-se. Francesc sentia aquest mateix buit, aquesta set d’alguna cosa més que no aconseguia omplir, fins que el fracàs de la guerra i la malaltia el van fer baixar del cavall i el van obligar a mirar cap endins.
Sovint etiquetem la joventut d’avui com la «generació de vidre», distreta o indiferent, amb poc compromís. Però la meva experiència em diu tot el contrari. En els anys que fa que acompanyo joves, he descobert que no són indiferents; al contrari, són profundament sensibles al dolor quan els donem el seu lloc, confiem en ells i els parlem al cor. Aquesta darrera Setmana Santa, en una trobada amb la Joventut Franciscana a La Paz, vaig veure una cosa que em va tornar a commoure: hi eren, de principi a fi. Malgrat el cansament acumulat, la son que pesava i el fred, el seu compromís era real. No buscaven comoditat, buscaven sentit.
Aquest regal que és la vocació no és una cosa que m’hagi inventat jo, és un do que Déu m’ha permès anar descobrint i que avui visc amb alegria sent Franciscana Filla de la Misericòrdia. No va néixer en una bombolla de pau, sinó en una lluita de trobada amb les realitats més crues de la societat: mirant de cara la fam que fa mal i la pobresa que no té veu. Igual que aquell jove Francesc, que va haver de vèncer el seu fàstic per abraçar un leprós, vaig entendre que Déu no m’esperava en allò impecable, sinó en allò trencat. Com va escriure el poeta Leonard Cohen, hi ha una esquerda en tot i és precisament per aquí per on entra la llum.
La meva vida és, senzillament, intentar que per les meves pròpies esquerdes passi una mica d’aquesta llum. Recordo que, a la JMJ de Lisboa, mentre tothom es dividia per temes, jo vaig decidir quedar-me a la xerrada sobre el matrimoni. Una jove es va girar i em va preguntar: “Germana, per què t’has quedat sola amb nosaltres i no te n’has anat amb els altres religiosos?”. Li vaig respondre: “Perquè vull saber acompanyar-vos en la vostra realitat, en el vostre festeig, en allò que sentiu avui”. Ella em va mirar i va deixar anar: “Si jo fos religiosa, voldria ser com tu”.
Aquesta frase va tornar a ressonar un temps després a Sucre. Una altra jove em va obrir el seu cor, em va parlar de la seva vida i de les seves ferides. Jo només la vaig escoltar. Al final, li vaig llançar una pregunta a l’ànima: “Què creus que t’està dient Déu en tot això? Sé que Ell et vol guarir”. Ella només em va mirar, i en aquell silenci vaig comprendre que la Misericòrdia no és fer discursos, sinó sostenir la mirada i la vida de l’altre. Com deia el filòsof Emmanuel Levinas, l’ètica comença quan el rostre de l’altre ens interpel·la.
Aquest és l’efecte “ohhh!” que Déu busca. No és admiració per una manera de vestir, és la connexió de dues humanitats que es reconeixen fràgils. La Misericòrdia és, com deia Saint-Exupéry, veure amb el cor allò que és invisible als ulls: la set de ser estimats per allò que som, no per allò que aparentem.
A tu, que tens por del COMPROMÍS, et dic el que vaig aprendre de Francesc d’Assís i dels nois i les noies que es queden fins al final malgrat el cansament: la llibertat no és fer el que vols, sinó tenir un «per què» prou gran per no rendir-se. La vocació, en paraules del teòleg Frederick Buechner, és el lloc on la teva alegria profunda i la gran fam del món es troben.
No busquis la PERFECCIÓ per començar a caminar. Com ens repetia tantes vegades el papa Francesc, Déu no ens vol com peces de museu; ens vol en camí, embrutant-nos les mans. Déu no llegeix el teu currículum ple d’èxits; Ell llegeix les teves ferides i les converteix en medicina per als altres.
Precisament perquè Ell compta amb la teva fragilitat, és normal que sentis por davant d’un compromís tan gran. Aquesta por no és un senyal que no siguis apta, sinó que ets humana. Però si sents que alguna cosa et crema al pit quan veus una injustícia, o si se t’il·lumina la mirada quan algú et confia el seu dolor, no ignoris aquest senyal. Potser el teu «leprós» t’està esperant a la cantonada per donar-te l’abraçada que et canviï la vida.
Si Déu et crida, no deixis que els teus dubtes et paralitzin. Ell no et demana que siguis invencible, et demana que confiïs més en el seu Amor que en les teves pròpies pors. No permetis que el soroll de les teves pors t’impedeixi escoltar el batec de la teva veritable felicitat: fer el pas, fins i tot amb por, és on comença el miracle.
Atreveix-te a fer el pas: perquè l’Amor no busca cors impecables, sinó cors disposats a deixar-se transformar.
Maribel Perales Ortega
Germana Franciscana Filla de la Misericòrdia
La Maribel dedica gran part de la seva tasca a la formació integral, facilitant tallers per als seminaristes del Propedèutic a Sucre i acompanyant la Pastoral Juvenil i Vocacional de les Germanes Franciscanes Filles de la Misericòrdia a Bolívia. A més, forma part de l’Equip de Talent de l’Hospital San Francisco de Asís, a La Paz, col·labora al Centre d’infants amb discapacitat d’El Alto i forma part de l’Equip de Formació Permanent de la Congregació.
Foto: la Maribel, primera per l’esquerra, al costat d’un grup d’estudiants.
Català 
Español