Aquest final de curs ha estat especialment emocionant al Col·legi Sant Francesc d’Assís de Ciudad Real. I és que l’Angelines Domínguez, professora de Pedagogia Terapèutica, es jubila després de quaranta-un anys amb nosaltres.
A continuació compartim la seva història a través de les seves pròpies paraules:
Encara que la meva relació laboral amb el centre va començar el 1984, la relació amb el Col·legi va començar el 1970 amb l’escolarització de les meves germanes (jo cursava primer de batxillerat).
Quan les meves germanes van acabar l’EGB, vaig continuar la relació amb el col·legi i amb les Germanes a través de la parròquia de Sant Joan d’Àvila. Després vindrien les pràctiques de Magisteri. Més endavant, petites substitucions, de vegades d’urgència, sobretot a Infantil. Així van passar uns anys fins que la sor Margarita Martínez em va trucar per dir-me que canviava de destí i em deixava el seu lloc a l’Aula de Suport a la Integració, com s’anomenava llavors.
Els primers anys no van ser fàcils, vaig haver d’aprendre en l’entorn del barri del Pare Ayala. Els nens i les famílies eren difícils. Amb el pas dels anys tot va anar millorant, em vaig sentir la persona més afortunada del món: he dedicat tota la meva vida a la meva gran passió, ensenyar a llegir i escriure, de vegades a infants amb moltes limitacions, a parlar; ensenyar i educar nens i nenes amb síndrome de Down, els meus preferits, amb qui més he gaudit i gaudeixo, perquè segueixo tenint relació amb alguns d’ells i les seves famílies, a les quals estic molt agraïda per la seva confiança en mi i en la meva feina.
Al col·legi i a la Congregació m’he sentit filla i no treballadora, això ho canvia tot. Aquesta casa ha estat casa meva perquè així m’ho han permès. Com a tal, l’he estimada i l’he cuidada, per ella he donat tot el que podia.
Vull recordar i agrair a les que van ser les meves directores i exemple: sor Margarita Martínez, sor Emilia Mota, sor Carmen García i la meva estimada amiga Maricarmen amb qui he compartit els meus millors anys.
Han estat molts anys compartint alegries i també tristeses. Vaig arribar amb vint-i-quatre anys i aviat en faré seixanta-cinc; han passat volant. Encara tinc il·lusió per allò que faig i ganes de córrer pel pati, però és bo retirar-se a temps.
També vull donar les gràcies a la Congregació, que va fer possible que em dediqués a la meva gran vocació, a moltes germanes amb qui he compartit aquests anys i a tots els companys i companyes que heu compartit aquest temps amb mi. Amb alguns hi sóc des del primer dia que vaig començar aquesta història. Cadascun és especial per a mi, em passa el mateix que amb els nens, els estimo tant que em costarà molt estar sense ells.
Gràcies també a l’alumnat i a les seves famílies.
Gràcies a Déu per la Sara, el meu relleu, no podria marxar més tranquil·la sabent que ella ocuparà el meu lloc. Encara que ens coneixem de fa poc temps, hi ha entre nosaltres una connexió i una complicitat que sembla que sempre haguéssim estat juntes.
Angelines Domínguez Mora
Professora de Pedagogia Terapèutica
Català 
Español